UNA ESCULTURA NOVA CADA DIA

Sembla que l'escultura es faci sola, d'una setmana per l'altre la forma del fang ha canviat, s'ha esborrat del record aquell traç que tant bé havia quedat i aquell que era impossible d'arreglar. La ment torna a començar de nou al veure, entre la model i els meus ulls, una figura amb mil possibilitats de millora, que emergeixen exageradament properes i fàcils de resoldre.
La feina d'alçar l'escultura ja forma part d'un passat remot, gairebé irrellevant, la vertadera importància està en el present, en deixar-se fluïr amb les correcions que faran de la figura una aproximació més afectiva a allò que sentim nostre, correcte, lògic, equilibrat, etc. És la nostra escultura, sí, però no estic parlant d'un sentiment de propietat ni d'orgull, ni de progrés el que ens la fa identificar; és un vincle que prové d'una extranya ressonància amb nosaltres mateixos, amb l'afecte que ens tenim.
El dibuix segueix sent per a mi un exercici de deteniment, de presa de contacte amb l'organització del món, amb l'estipulació d'uns paràmetres pels quals viatjar en l'aventura de crear sense ser presa del caos.