El motiu central, de fang, interpreta l’esbós d’una planta d’energia fet per l’arquitecte futurista Antonio Sant’Elia.
La meva idea pel relleu era, un cop realitzades les dues parts constituents, fer un motlle del conjunt i aconseguir una peça única, amb un acabat i un material adequat a la meva visió del futurisme.
La idea original pel relleu, era molt crítica amb el futurisme, no em veia capaç de realitzar una medalla commemorativa del centenari del futurisme, sense exposar també, com a mínim, la meva visió irònica del tema. D’aquí que pretengués, un cop fet el relleu, destruir-lo parcialment amb arrels d’arbre, tal i com succeeix amb les obres arquitectòniques que deixen de lluitar contra la natura, o que mai han estat capacitades per fer-ho.
Però al generar les dues parts del relleu, emprant dos processos tan diferents de treball, em va agradar la relació que s’establia entre el futur imaginat i el real.
L’anell exterior està dissenyat numèricament amb un ordinador i transcrit a les tres dimensions per un braç robòtic amb una precisió extraordinària. La única tasca va ser el disseny, la direcció i la supervisió del treball de les màquines, i tot i així, l’objecte, existeix. Què hi pot haver de més “futurista”, en el sentit romàntic del terme?
A l’obra mai realitzada de Sant’Elia, li atorgo (amb una clara ironia), un sentiment romàntic, al realitzar-la amb terracota i protegir-la dins un anell, real, perfecte i fred, hereu de la seva doctrina, com si d’una fràgil artesania d’un passat imaginat es tractés.